Definició de fona
"Arma de tir, composta d'una trena de cànem, de lli, de pell o d'una altra matèria flexible i
forta, amb un ullet o bosseta enmig, on es posa una pedra, i girant ràpidament la trena i amollant-la d'un cap, surt amb força el projectil".
Una de les característiques culturals més evidents de la fona són els diferents noms que podem emprar quan ens referim a ella:
-fona
-bassetja
-mandró
-passetja
-bronda
-massetja
-basseja.
Totes elles són sinònimes, igual de vàlides; són un producte més de la nostra història, condicionada per la divisió del territori en diferents illes, i com a tal hem de procurar mantenir-les.
El tirador de fona rep els noms de foner o bassetger
El tirador de fona rep els noms de foner o bassetger
Quan i on s'inventa la fona?
No es pot afirmar que la fona es va inventar a les illes Balears. Hi ha moltes evidències que fan creure que la fona és un més dels invents dels pobles de l'Orient Pròxim i Mitjà,bressol de les primeres civilitzacions. La data de la seva invenció és, també, impossible de precisar; només podem dir que tingué lloc en un moment indeterminat del neolític. D'altra banda, aquesta invenció es va fer a més d'un lloc i en dates diferents, sense que hi hagi cap relació entre uns i altres, com ho demostra el fet que distints pobles americans precolombins la coneguessin abans de l'arribada dels europeus.
Les primeres fonts:
Una de les cites escrites més antigues en què es parla de la fona la trobam en un poema d'Homer, la Ilíada, escrit el s. IX aC:
..."havien anat fins a Troia, fiant dels seus arcs i'de les seves fones de llana d'ovella torçuda, i tirant sovint destrossaven les falanges teucres."
Ilíada; rapsòdia tretzena "Batalla devora de les naus".
Un altre dels texts més antics en quès'anomena la fona és la Bíblia, al primer llibre de
Samuel, escrit durant el s. VIII aC, on apareix el famós passatge del pastor David i el gegant filisteu Goliat:
Samuel, escrit durant el s. VIII aC, on apareix el famós passatge del pastor David i el gegant filisteu Goliat:
..." i agafant el gaiató que sempre duia a la mà, trià del torrent cinc pedres ben llises, les posà dins la taleca de pastor que duia amb ell, agafà la fona a la mà i va anar a cercar el filisteu". 1 Samuel 17, 40.
..." va ficar la seva mà a la taleca i en va treure una pedra; va disparar-la amb la fona, i va ferir el front del filisteu, a on va quedar clavada, i va caure el filisteu sobre el seu rostre". 1 Samuel 17, 49.
Les guerres greco-púniques
Durant la segona guerra greco-púniça apareixen documentats per primera vegada els foners balears. A l'assalt de Salinós, 409 aC, a l'illa de Sicília, entre altra tropa ibèrica, participen uns mercenaris foners, reclutats per Anníbal, que no són especificats com a balears, però que podem deduir que ho són amb quasi total seguretat.
Durant la conquesta d'Arkragàs, al 406 aC, sí que se citen de forma específica els mercenaris illencs, si fem cas de la crònica de Diodor: "(Anníbal i Himilcó) després d'haver deliberat de comú acord, enviaren uns dignataris que gaudien de molta estima entre els cartaginesos, amb molts diners (els conquisitores): uns (els enviaren) a Iberia, els altres a les illes Baleàrides, havent-losencomanat reclutar mercenaris, com més millor." Diodor Sícul, XIII, 80, 2.
A partir d'aquí, les referències dels foners són incomptables. Aquestes cites solen fer referència a algunes accions bèl·liques, on és destacable l'actuació dels mercenaris illencs. Malauradament poques cites fan referència a com era la seva vida, i de com eren les illes i els poblats per aquells temps.
La seva funció dins els exèrcits era la de cossos d'infanteria lleugera, els que lluitaven
sense cuirasses. De fet, és el cos d'infanteria lleugera documentat més antic d'Europa. Formaven al davant de les altres unitats i eren els encarregats, juntament amb els arquers, d'obrir el combat. Al començament de les hostilitats, una pluja de pedres i fletxes queia al damunt de l'enemic amb l'objectiu de rompre la formació i dificultar l'avanç; no hi havia casc, escut ni cuirassa que aguantés un cop de pedra. Un moment abans de començar el cos a cos, els foners es retiraven a la reraguarda, i restaven a l'espera d'auxiliar algun punt feble. En aquest cas, lluitaven amb l'espasa, l'escut i la llança, donant mostres de gran valentia i coratge.
sense cuirasses. De fet, és el cos d'infanteria lleugera documentat més antic d'Europa. Formaven al davant de les altres unitats i eren els encarregats, juntament amb els arquers, d'obrir el combat. Al començament de les hostilitats, una pluja de pedres i fletxes queia al damunt de l'enemic amb l'objectiu de rompre la formació i dificultar l'avanç; no hi havia casc, escut ni cuirassa que aguantés un cop de pedra. Un moment abans de començar el cos a cos, els foners es retiraven a la reraguarda, i restaven a l'espera d'auxiliar algun punt feble. En aquest cas, lluitaven amb l'espasa, l'escut i la llança, donant mostres de gran valentia i coratge.
La segona guerra púnica
La segona guerra púnica, entre els anys 218 i 201 aC, és el període del qual coneixem més notícies de les fetes dels foners balears. Anníbal, quan travessà els Pirineus i els Alps amb el seu exèrcit i els trenta-set elefants, anava acompanyat d'un nombrós grup de foners balears; ja a la península Itàlica, surt victoriós a les batalles de Tesino, Trébia i al llac Trasimeno, i derrotà els romans de forma espectacular a la batalla de Cannas (216 aC), on va matar el cònsol Emili Paulo i va estar a punt de provocar la desfeta definitiva de la ciutat. En totes aquestes batalles hi participaren, en alguns casos de manera molt significativa, els foners balears.
Les illes Balears romanes
El cònsol romà Quint Cecili Metel, el Baleàric, fill gran de Metel, el Macedònic, conqueridor de les illes Balears l'any 123 aC, abans de posar peu a terra, va haver de tapar les seves naus amb pells, per protegir-se de les pedrades dels foners que atacaren la flota romana, molt superior en armament. Quan s'adonaren de la seva inferioritat, tornaren a terra i es feren forts als talaiots. Finalment, Metel, després de moltes lluites, ocupà les illes, i restà meravellat per l'habilitat dels foners balears. Titus Livi conta que féu competir dos-cents foners illencs contra altres foners romans i grecs per comprovar la seva manya.
La darrera cita dels foners balears, la trobam a La guerra de les Gàllies (II, 7, 1), obra de Juli Cèsar. L'any 57 aC, la ciutat de Bríbax, aliada de Cèsar, és assetjada pels belgues; entre d'altres, uns foners baleàrics són enviats al seu auxili: "Al punt de la mitjanit, Cèsar, servint-se dels mateixos generals que havien vengut com a ambaixadors de part d'Icci, va enviar, per ajuda dels ciutadans, númides, fletxers cretenses i foners balears."
Després d'aquesta batalla a les Gàllies, els foners balears s'esvaeixen, els arriba la fosca del pas del temps, de la Història. Però no es perd la seva memòria.
De totes formes, a les Illes no es va deixar de fer voltar la bassetja. No en va és una arma senzilla i barata, l'única assolible en molts casos. Entre els segles XV i XVII, les nostres costes patiren un seguit de saquejos per part de pirates moros, turcs, genovesos i francesos; les víctimes, en molts casos, eren pagesos, que es defensaven amb ben poques armes: forques i fones. A la vorera de la mar de Menorca, dalt els penyals, hi ha alguns amagatalls des d'on uns quants foners podien fer anar en orris, o si més no retardar, el desembarc dels pirates, mentre amb el corn avisaven la resta de la contrada. El doctor Francesc d'Albranca, diu que, al de Binigaus, hi caben devers dotze tiradors, des d'on : "... deu bassetgers resolts feien cara a tot un esquadró de pirates." Camps, Folk. II 99.
Així mateix, també l'empraven els pagesos i els pastors per a les feines d'encorralar el bestiar. I, com no, també apareix la utilització lúdica, com a joc, d'infants i majors.
Finalment, en alguns indrets de les illes els pagesos empraven el tir de bassetja com a mida de distància (per exemple, deien: "això és a dos tirs de bassetja").
La Universíada de Palma 99
Ara bé, la posada de llarg del nostre esport, la seva majoria d'edat, va arribar el dia 3 de juliol de 1999, a l'estadi de Son Moix de Palma. Quatre foners: Francesc Camuñas, Diego Camunas, Nicolau Garcia i Vicenç Camps, van ser els encarregats d'encendre el peveter olímpic a l'acte inaugural dels XX Jocs Mundials Universitaris, la Universíada de Palma 99.
La torxa olímpica va entrar a l'estadi de la mà del jugador de futbol internacional Miquel Àngel Nadal, que va lliurar el foc als foners. Ells, encengueren uns projectils especials i, tirant tots al mateix temps, van fer arribar el foc olímpic al peveter, un acte ple d'emoció i vistositat. Van veure aquesta cerimònia inaugural, en directe, els 20.000 espectadors que es trobaven a l'estadi de Son Moix i devers 700 milions de telespectadors de tot el món. A partir d'ara, tothom sabrà qui foren els foners balears.
Parts de la fona
Cada una de les parts de la fona té nom; ara bé, per mor de la diversitat cultural de les nostres illes, cada una d'aquestes parts pot tenir noms diferents segons els llocs. Alguns dels que hem pogut recollir són aquests:
— Ansa, ullet, anella o baga: és per on s'enganxa la fona al dit de la mà.
— Cama o carnal: és la trena que uneix cada una de les parts principals.
— Bossa, bosseta, trau, fona, Uatró o cacerola: és el lloc on el carnal es divideix en dos o
més carnals més prims o camallons, o és un tros de pell plana; al damunt seu s'hi col·loca la pedra. Per reforçar-
la i allargar-li la vida, podem folrar els carnals amb una tireta de pell cosida a la trena.
— Coa, coeta, coa de rata, pinzell o rabiza (cast.): és la part final de la fona, la trena es va aprimant fins que es converteix en un plomall de fils o fibres. És la part responsable de l'efectivitat de la bassetja, per la qual cosa se n'ha de tenir cura i renovar-la quan calgui.
L'armat
El tirador pren la postura adient per començar a voltejar la fona. Si ho fa amb la mà dreta, fixarà el peu esquerre, una mica avançat respecte del cos, i en línia recta imaginària cap
a la diana.
El tronc, queda també amb una desviació aproximada de 45° respecte a la diana, amb el coll voltat, per mirar de cara al centre de la diana.
El braç esquerre, més o menys flexionat o dret, mai aferrat al cos, serveix per equilibrar el cos en el moment del volteig.
A la mà dreta hi ha la fona, i segons l'estil triat pel tirador, prendrà una postura o altra, però sempre amb l'espatlla i el colze flexionats, a punt per obrir-se i alliberar tota l'energia. Aquesta posició ha de ser còmoda, el cos ha d'estar ben assegut al terra,i relaxat, cap part del cos no ha d'estar en tensió.
El peu esquerre és el que es queda fix al seu lloc, com una mena d'eix, i el peu dret serà el que voltarà, segons les correccions que cregui necessàries el tirador. El pes del cos ha de caure damunt la cama dreta.
Finalment, es comença a voltejar la fona, suaument a poc a poc, rodant el braó i deixant quiet el braç. L'acció del volteig és la més important de tota aquesta fase, i recalcam que és una feina del braó; aquesta articulació és l'única que s'ha de moure, la resta del braç ha d'estar quiet fins al pas següent.
Com es fa una fona
Com es fa una fona
Material necessari:
1.- Corda de pita o similar, estisores.
2.- Tallar sis cordes de cinc metres.
3.- Una vegada col.locades les cordes juntes, doblegarem per la meitat, i és on amb l'ajuda d'una pinza, començarem a fer un 6 dits de trunyella de tres caps, que serviran per formar la
baga on s'introdueix el dit.
4.- Ara ajuntarem les dues parts de fils i seguirem fent trunyella amb dotze fils agrupats de quatre en quatre.
5.- Sa fona ha de tenir una llargaria de, aproximadament, una braçada. De tel manera que anirem fent trunyella fins arribar, més o manco, a la mitja braçada.
6.- Quan tenguen la mesura adecuada començarem a fer la part d'enmig, que és on hi col.locarem la pilota. Dels dotze fils n'agafarem sis, amb els cuals farem uns sis dits de trunyella, fent al mateix amb els altres sis fils, de forma que ens quedin dos caps.
7.- Anirem fent les dues trunyelles que formaran la part d'enmig, de la fona, que és on es posarà la pilota. Les dues trunyelles s'uniran altre vegada per així poder començar a fer l'altre meitat de fona.
8.- Seguirem fent trunyella amb els dotze fils fins que aquesta part de la fona sigui uns vuit dits més llarga que l'altre. A mesura que anem acabant aquesta part de la fona convendrà anar tallant i buidant els fils a fi d'aconseguir que el cap sigui molt més prim.
Ja temin la fona feta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada